Activitat 6: Els colors com indicadors de la profunditat

Una de les últimes activitats que vam realitzar a classe, i potser la més nova per a tots, va ser una relacionada en usar els colors com indicadors de la profunditat.

Tots, en algun moment de la nostra vida escolar, hem agafat una regla, un compàs, un escaire o un cartabó i hem dibuixat un cub des de diferents perspectives. En canvi, o com a mínim per a mi, treballar els colors no com a simple representació i copia del que un veu sinó com a un element més que pot indicar quant de aprop o quant de lluny estan els objectes d’una, per exemple, fotografia.

És cert que tots tenim la noció de que: quant més lluny, menys “forts” eren els colors. Perdien força i rellevància, però mai havíem realitzat una feina on s’uses preferentment el color com indicador (i la mida dels objectes).

L’activitat consistia en escollir una fotografia que no resultés molt difícil a l’hora de treballar amb ella però que resultés interessant (buscar, sobretot, una amb objectes a diferents nivells del pla) i, amb aquesta, treballar el tema. Com? Doncs creant perfils i capes de profunditat (com els estrats de la terra).

Així doncs el primer de tot, després d’escollir la fotografia, era, indicar amb aquesta, quants nivells diferents tindria. És a dir, quants colors usaríem per reproduir-la. Després d’això consistia en resseguir els perfils dels objectes individualment – objecte per objecte, o estrat per estrat -. El en meu cas ho vaig per primerament amb paper vegetal (quasi transparent, per facilitar la copia dels perfils) i després, amb aquest (havent creat una plantilla – retallant-ho), copiar-ho en un paper de color que finalment enganxaria al full com a treball final.

Quan un ja tenia totes les plantilles fetes arribava un dels punts més importants (o s’hauria pogut fer abans): Escollir els colors. Per fer-ho, s’havia de tenir en compte que els objectes més propers, o que més destacaven, haurien de produir el mateix efecte només amb el seu perfil i color, és a dir, hauríem d’escollir colors forts, intensos i que cridessin l’atenció (per reproduir l’objecte que es trobava a primer pla molts vam escollir el vermell, per exemple). Després, de mica en mica, aquesta gradació hauria d’anar disminuint al trobar-se els objectes més lluny i perdre rellevància a la composició de la fotografia.

Finalment, quan ja s’havia copiat la plantilla al full de color escollit per l’estrat, i s’havia retallat, només quedava fer la composició, enganxant els diferents fulls de colors al full que s’usaria com a resultat final.

Un tema que no he comentat, però, és que també s’havia de tenir en compte que es posava “davant” i que “darrera”. És a dir, quin full de color aniria sobre d’un altre, però això, generalment, ja es feia a l’hora i juntament amb l’elecció dels diferents nivells de colors.

El meu treball resultant va ser aquest:

Crec que reprodueix bastant la sensació de la fotografia, però és cert que personalment noto un error. Aquest està en l’elecció del color del que reproduiria l’aigua de la fotografia. Aquesta l’havia situat un estrat abans que el temple japonès d’una mica més al fons, però, en canvi, vaig escollir un color més apagat, i la sensació que transmet és estranya. Primerament vaig pensar en que era important, per reproduir bé la fotografia, destacar el temple, ja que és una de les parts que destaca més d’aquesta – bastant més que l’aigua, per exemple -, però al acabar la composició i veure el resultat final vaig veure que potser, en aquesta elecció, havia comès un error.

Tot i així estic contenta amb el resultat i amb la majoria de la composició.